Entrevista a la meva àvia

E aquí uno de los trabajos que realicé las primeras semanas del ciclo de grado superior de Educación Infantil, una entrevista a mi abuela en homenaje a todas las mujeres que después de la guerra, pudieron estudiar aunque fuera una educación precaria.

La meva àvia es diu Elena Royo i va néixer en un poble a prop d’Osca anomenant Sariñena el 2 de juny de 1929, ara té 83 anys. Per l’època que va néixer, va ser interrompuda la seva educació ja que en el 1936 va esclatar la guerra civil, recorda que va assistir al edifici- que ara es correus- a una casa particular però que no van fer gaire classe. Van haver de marxar del poble i es van traslladar a Sant Vicens de Castellet i va estar allà fins els 9 anys, assistia a un lloc que li donaven un got de llet i menjar però no recorda que l’ensenyessin ni a llegir ni a escriure.

Quan va tornar a casa, tenia 9 anys i també va tornar a l’escola, es recorda amb el nom de “La Escuela Nacional”, per l’edat li van dir que havia d’anar a segon i anaven passant de curs si anaves bé. La primera professora que va tenir es passava el dia cantant i fent mitja a classe, era una senyora gran, a vegades les mirava per demanar silenci, recorda el seu nom, es deia Doña Felisa i l’únic que l’ensenyava era a dibuixar.

La segona professora que va tenir, era una dona provinent del nord, la senyora Flora, a part d’ensenyar comptes i la “regla de 3”, també les feia cantar tant cançons tradicionals com les típiques del nord. El pare de la professora era peixater i recorda que va ser la primera vegada que van tenir peixateria al poble, l’última professora que recorda es a la senyora Elisa, té molta nostàlgia d’ella i la recorda amb afecte. Amb aquesta dona va aprendre molt i va tenir una forma curiosa de separar-les: el primer grup eren de cinc persones i estava també la meva àvia, era el grup que més estudiava i les que sempre havien de sortir a la pissarra per a fer els exercicis, la professora volia també que expliquessin perquè l’havien fet d’aquella manera per a que raonessin.

Cada dia les feien anar a pregar, havia una temporada que pregaven a la Verge María i altra que era al Sagrat Cor. També les feien cantar obligatòriament el “Cara al Sol” i acabar cridant “¡Viva Franco!”; estudiava geografia, les feien aprendre de memòria els rius així com també les regions, comarques i comunitats; aritmètica, encara recorda que la seva mare va guardar totes les figures que va fer ella; història, tots els reis, etc, de matemàtiques va arribar a fer àlgebra, al principi era difícil però es va acostumar, no va poder aprendre res mes ja que la educació era fins als 14 anys, també li van ensenyar a cosir.

A classe no tenia cap professor però si assistia a classes particulars que l’impartia Don Pío, portava als nois i era un dels responsables de l’escola però a classe, cap home els va fer cap assignatura. No recorda que mai l’haguessin castigat o vist que alguna companya seva fos castigada, màxim que recorda es que les fessin callar però res mes. Per a anar a l’escola, va portar un llibre que li va servir els  6 anys que va estar i desprès, van fer servir els seus dos germans petits.

M’explica que l’escola estava dividida: en una part anaven les noies i en l’altra, els nois. Inclús el pati estava partit per un mur què els separava, la classe, elles les tenien a la planta baixa mentre que els nois havien de pujar, no veien mai als nois ja que també tenien la seva pròpia porta d’entrada i sortida, l’única vegada que els veien era quan ells se’ls hi escapava la pilota al pati d’elles. Anava a l’escola amb les seves amigues, s’ho passava molt bé amb elles ja que a classe jugaven, parlaven i feien juntes la feina, quan sortien de l’escola, anaven a passejar i arribaven fins al riu, van continuar veient-se després de l’escola inclús fins avui dia.

Després d’acabar els estudis als 14 anys, el Senyor Pío i la Senyora Victoria van anar a parlar amb els pares de la meva àvia, es a dir, els meus besavis, volien arribar a una solució per a que la meva àvia internés a una escola d’Osca per a preparar-la per fer de mestra ja que era bona i podia valdre per això però, els meus besavis no tenien diners per a deixar que anés i malgrat que els va saber molt de greu, no va poder anar. Avui dia encara pensa que potser, si no hagués esclatat la guerra, ella podria haver anat a aquest col·legi i ara, podria dir que ha exercit de mestra, es lamenta de no poder haver fet un petit desig en realitat. Com no va poder ser aquesta formació, un cop acabat els estudis va anar a cosir, primer amb una modista que no li pagava res i després, va anar al sastre on es passà 8 hores treballant cada dia i rebia un sou d’1 pesseta diària.

Pensant en la meva etapa d’estudiant, puc dir clarament que hi ha una diferencia bastant important, he tingut la sort de poder entrar a estudiar i rebre una educació des dels 4 anys i no ha estat trencat per cap guerra. Vaig créixer convivint en una classe que havia nens i nenes, amb uns professors encarregats d’ensenyar matemàtiques, ciències socials, ciències naturals, català, castellà, anglès, religió, etc, teníem assignatures variades però això si, els llibres no servien d’un any a un altre, es canviaven per alguna editorial que ho explicava millor o s’introduïa un nou capítol.

Recordo aquesta època en que vaig aprendre a compartir, a estar amb els demés, a socialitzar-me però jo no he passat ni he viscut la mateixa experiència que la meva àvia. No he patit cap guerra, no he viscut una repressió ni tampoc m’han obligat a cantar l’himne d’on visc, no he viscut pensant si demà podré menjar ni res. Els nostres càstigs no son els que eren abans, et podien fer sortir de classe i com a màxim, podies portar una nota a l’agenda per a informar als pares d’un mal comportament. Podem escollir si volem continuar estudiant o no, jo vaig decidir fer batxillerat per a seguir la meva formació en canvi, la meva àvia es va quedar amb el que havia, no tenien diners per tant, havia de treballar. Tots aquests anys, han lluitat per a què futures generacions- com som nosaltres- puguem rebre una educació, la que elles han somiat sempre poder tenir i, encara avui dia continuen lluitant per a que aquest dret no ens ho puguin prendre.